Marca Hispànica

Presentació

Sóc Víctor Hurtado, Dr. en història medieval i cartògraf, i em dedico a fer mapes, i com a comissari d’aquesta exposició us parlaré de la Marca Hispànica (concepte geogràfic que no té res a veure amb un concepte polític) que defineix en realitat el sud o la part més hispànica o de relació amb la península Ibèrica, de l’Imperi carolingi. Un imperi carolingi del qual aquí a Catalunya hem estat investigant durant molts anys conjuntament amb el meu company de feina, Jordi Bolòs; avui en dia professor a la Universitat de Lleida, i amb el que hem fet durant molts anys la cartografia de tots els documents que parlen de la Marca Hispànica, una documentació molt rica, quasi bé la més rica d’Europa, que s’ha conservat i amb la que hem pogut refer i hem reconstruït tota la història dels comptats que formaven part de la Marca Hispànica.

Què és la Marca Hispànica?

Que és la Marca Hispànica? Doncs la Marca Hispànica, en realitat és un concepte geogràfic, està totalment desproveït de qualsevol connotació política i ens defineix la part més meridional de l’Imperi carolingi, que ens lliga a l’Europa carolíngia, que va ocupar la part nord-est de la península Ibèrica.

La conquesta musulmana

Quan comença això de la Marca Hispànica? En realitat hem de tirar una mica més endarrera i parlar una mica de la conquesta musulmana. Tots sabem que la conquesta àrab va passar pel nord d’Àfrica, va entrar a la península Ibèrica i va ràpidament arribar fins al centre de França. Aquí és on la gran expansió musulmana es va trobar amb un front representat per l’imperi (no era encara l’imperi, era diguem el regne dels francs) i va haver-hi la famosa batalla de Poitiers, en el 732. A partir d’aquells moments l’expansió musulmana, l’expansió àrab, va quedar aturada.

L’emirat Omeia

Què passava en aquest racó de la península Ibèrica que avui en dia anomenen Catalunya? Doncs… era ocupat pels àrabs.

L’emirat Omeia en realitat tenia la capital a Córdoba i era doncs una regió molt fronterera del seu domini. Com hem dit abans era una zona fronterera i per tant de difícil control pel domini musulmà i sobretot tenint en compte que estava molt a prop del regne franc, als Pirineus i la frontera és una frontera inestable, és a dir hi ha grans revoltes, grans manifestacions contràries amb els uns i amb els altres en una zona francament difícil de controlar.

La conquesta carolíngia

Què passa amb la conquesta carolíngia?

Hem vist claríssimament que al 732 s’atura la invasió de la Gàl·lia pels àrabs i en poc menys de setanta anys el regne franc és capaç de baixar fins al Pirineu; arriben fins a l’Albera. Tot hauria quedat aquí si no fos perquè els àrabs, com tenien territoris a l’altra banda del Pirineu, fan una sèrie de ràtzies, una sèrie d’escapades i arrasen la zona més meridional, la zona del migdia de França. Ràpidament les autoritats carolíngies, entre d’altres Carlemany, el futur emperador, li encomana al seu fill… “No, prou d’aquesta història, hem de fer un coixí, hem de fer un glacis territorial per evitar que la Gàl·lia sigui víctima de tots aquests saqueigs i totes aquestes ràtzies musulmanes”.

Que vol dir pel regne franc creuar el Pirineu i crear aquesta zona de coixí, aquesta zona de glacis davant de les invasions musulmanes? Vol dir agafar el territori que arriba fins a un gran riu; és l’objectiu de tota l’aventura carolíngia, sempre fixant les fronteres en els grans rius: l’Elba, el Danubi, el Roine… i aquí en el nostre cas és arribar a l’Ebre. No poden arribar fins a l’Ebre. Tortosa, per exemple, ciutat musulmana important, no la poden agafar en dos o tres intents que fan, i la conquesta s’acaba al Llobregat, prenent Barcelona en el 801 i dominen pràcticament el que avui dia podem anomenar “la Catalunya vella” i res més. Això és la Marca Hispànica, del Llobregat, del Cardener, potser la serralada del Montsec fins al Pirineu. Això és la Marca Hispànica. El sud continua essent l’emirat Omeia amb capital a Córdoba.

Els comtats catalans

Aquest territori del Llobregat al Pirineu de domini carolingi, és dividit en una sèrie de comtats. Tots hem sentit parlar del comtat de Barcelona, del comtat de Girona, del comtat d’Osona, del comtat d’Urgell… En realitat és el rei o l’emperador el que anomena els comtes, però molt aviat aquests comtes anomenats pel rei o l’emperador tendeixen a transformar el poder en un poder hereditari i es creen les primeres grans dinasties comtals. Una d’elles, molt especial, pirinenca, d’Urgell i de Cerdanya, és dirigida per un comte que tots n’hem sentit a parlar, que és en Guifré el Pelós.
Guifré el Pelós és conegut sobretot per la histografia actual, no per la història de les quatre barres, sinó perquè és el primer que realment unifica el poder d’una sèrie de comtats, sortint de Cerdanya i d’Urgell. Rep l’encàrrec de ser també comte de Barcelona i després de Girona, i per tant uneix el Pirineu amb els comtats litorals. Com?, ocupant la zona intermèdia que havia quedat bastant abandonada, que és la zona d’Osona, de Berga o de Manresa, per tant, arriba a fer tot un espai absolutament sota el domini d’una sola dinastia, la de Guifré el Pelós.

Els Banu Qasi

Hem parlat del territori que va des del Llobregat fins al Pirineu. Però que passava amb la resta del que avui en dia anomenen Catalunya? Doncs aquest tros del que avui nomenem Catalunya, la “Catalunya nova” per dir-ho d’alguna manera, estava sota el domini d’una família d’antics visigots arabitzats, dels Banu Qassi, una família, en realitat navarresa (de la zona de Logronyo), que molt ràpidament es van estendre per la vall de l’Ebre i que van arribar a dominar prop d’un segle tota aquesta zona del nord de la península Ibèrica, moltes vegades en contra dels emirs musulmans de Córdoba.

L’evolució dels comtats catalans

Parlàvem de les dinasties comtals. Hem parlat de la famosa dinastia de Guifré el Pelós, que arriba a unificar els comtats pirinencs amb els comtats litorals; però després de la seva mort, precisament en una batalla contra un Banu Qassi, els fills de Guifré el pelós se separen i separen els orígens de les tres dinasties comtals que hi ha a Catalunya i que arribaran pràcticament fins al segle XI, que són: la família del comtat de Barcelona (que reuneix Girona, Osona i Manresa), la família d’Urgell i la família de Cerdanya-Besalú. La resta, els comtats de Rosselló i de Peralada (que és una altra dinastia que eren independents) i el Pallars i la Ribagorça (que en realitat són uns comtats dependents de Tolosa de Llenguadoc), no tenen res a veure amb la resta de la família de Guifré el Pelós.

La fi del domini carolingi

El govern d’aquests comtats no està exempt de perills de tota mena, sobretot tenint en compte la gran frontera que tenien amb l’emirat (i després califat) de Córdoba; que es dedicaven pràcticament… no diré cada any, però molt sovint, a fer ràtzies, a fer excursions de càstig contra els comtats catalans de la Marca Hispànica. Tenim el cas per exemple, a finals del segle X, de les ràtzies d’Almansor, un cabdill musulmà que veritablement va arrasar el que són avui en dia els comtats; tant és així que fins i tot va arribar a Barcelona, la va ocupar i la va castigar totalment. Què passa llavors amb els comtes de Barcelona? Els comtes de Barcelona, que seran tota una família, que seran tota la dinastia que vulgueu, en realitat continuen depenent del rei de França. Aquest comte de Barcelona, el comte Borrell, quan veu venir totes aquestes invasions àrabs, concretament la d’Almansor, demana ajut al rei de França i li diu “Eh!, que venen contra nosaltres i jo formo part del regne de França i que per tant m’heu d’ajudar”. En aquests moments el regne de França han canviat de dinastia, ja no són carolingis (són el començament dels Capets), no estan per ajudar al comte de Barcelona, i no l’ajuden. De fet, doncs, automàticament, des d’aquests moments s’ha parlat d’una possible independència, és a dir, a partir d’aquests moments nominalment continuen els comtats catalans depenent del regne de França, però deixen de tenir aquesta dependència perquè entre altres coses s’han de defensar ells tots sols.

La pagesia en època carolingia

Quanta població hi havia en aquests comtats, qui eren aquests precatalans que tenim en aquests comtats? Doncs en realitat era una comunitat pagesa, absolutament lliure i propietària dels seus terrenys i del seu treball. Costa d’entendre perquè sempre ens fem fer a la idea que l’edat mitjana és una edat de feudalisme. Doncs no!, en aquesta època carolíngia, en aquests dos segles abans de l’any mil, el pagès que té la terra, és propietari; la pot vendre, la pot cedir, la pot comprar, pot fer qualsevol cosa, no depèn de ningú. El comte, en realitat, l’administra, la dirigeix, però res més.

La nova organització territorial

El comte, per protegir-los, doncs, elegeix una sèrie de funcionaris dependents d’ell, són veguers, o són els castlans que adopten petits punts fortificats per defensar entre altres coses els pagesos, però que són l’origen de tots els castells prefeudals, dels quals n’està farcit tot el territori dels comtats.

La nova organització eclesiàstica

De la mateixa manera que des del punt de vista civil hi ha una nova administració basada en els comtes, els vescomtes i amb els castlans de què acabem de parlar, també hi ha una nova església, basada sobretot en la distribució de les parròquies. La parròquia és l’element fonamental per la cohesió de la societat carolíngia de tot Europa, però també a la nostra terra de la Marca Hispànica. El bisbe (les ciutats més importants dels comtats tenen un bisbe) es transforma també en un gran senyor, és el que administra les parròquies i depèn moltes vegades de les famílies comtals.

Els nous monestirs cistercencs

En els monestirs també tenim grans novetats, estan abandonats completament els monestirs de tradició dels visigots i entra la regla de Sant Benet. Tots els monestirs europeus i evidentment també els de la Marca Hispànica, formen part del Cister que ocupa totes les fondalades i totes les zones pràcticament deshabitades del territori de l’actual Catalunya.

El grup de recerca Didpatri va realitzar el projecte de visita virtual de la Seu d’Urgell mitjançant la instal·lació de codis QR. Un d’aquests codis fa referència a una de les peces més significatives del patrimoni de la Seu: el Beatus. Podeu fer la visita a la Seu en el següent link: http://laseumedieval.com/

Els renaixement cultural i el prerromànic

L’imperi carolingi és un imperi de renaixement, se n’ha parlat molt del renaixement carolingi, el qual també té la seva repercussió a la Marca Hispànica, sobretot perquè la Marca hispànica fa de frontissa amb el món musulmà, i el món musulmà, en aquesta època abans de l’any mil, era el que veritablement posseïa les grans innovacions científiques i tecnològiques del moment.

Una nova concepció artística

A part de les traduccions, sobretot de les escoles de traductors, entre d’altres, del monestir de Ripoll que n’és famós; tenim un canvi en l’art de construcció i, sobretot, en l’art preromànic, en l’art mossàrab que se’n diu. És un art molt primitiu, però completament diferent de l’art que vindrà poc temps després, que és l’art romànic, i que ja no té re a veure amb la Catalunya carolíngia.

La ciència d’aquesta època està representada per aquesta important peça: l’astrolabi de Barcelona. L’original està exposat a París, però en podeu veure dues rèpliques a Catalunya: una a la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona i l’altra al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa.

L’exposició “Marca Hispànica. La Catalunya Carolingia” és una producció del grup de recerca Didpatri de la Universitat de Barcelona. El projecte ha estat dirigit pel Dr. Rafel Sospedra i comissariat pel Dr. Víctor Hurtado. L’exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’empresa Molècula SL, de Rafael Dalmau editor, d’Alma Cubrae, de la Xarxa de Televisions Locals, del Museu de l’Esquerda i del Museu d’Arqueologia de Catalunya (Ullastret).